El valor del paisatge

Fa setanta anys que el bosc avança. Puja per les feixes que ningú no llaura, es tanca sobre els prats que ningú no pastura i esborra els camins que ningú no fa servir. No és una desgràcia natural: és la conseqüència d’una feina que va deixar de fer-se.

Ens hem acostumat a parlar del paisatge del Pirineu com si fos natura verge, quan és sobretot el resultat de segles del treball d’homes i dones que hi han après a viure. Els prats d’alçada existeixen perquè hi ha hagut bestiar. Les feixes existeixen perquè algú les va aixecar, pedra a pedra. El bosc que tant ens agrada existeix perquè es va gestionar. Quan aquestes mans marxen, el paisatge no es conserva: canvia. I canvia en una direcció que ja coneixem: més matoll, més risc d’incendi, menys aigua als rius, menys sòl fèrtil, menys diversitat de vida.

El valor del paisatge és l’aigua, el sòl, la biodiversitat, i també és la memòria i la identitat. I és, sobretot, la condició perquè aquests pobles continuïn sent llocs on es pot viure. Fins ara, aquest valor l’hem sostingut sobretot els qui hi vivim, sovint sense que ningú el reconegui. Avui apareixen eines noves -crèdits climàtics que reconeixen la gestió del bosc, energia que surt de les dejeccions de les nostres vaques, conreus que tornen a donar vida a espais oblidats— que poden ajudar a fer-lo visible i a repartir-ne la responsabilitat

D’això va aquesta jornada. Tres taules rodones que miren el mateix paisatge des de tres punts de vista: què ens dona i què necessita el bosc que tenim, què pot tornar o ocupar l’espai que perdem i qui manté obert el que queda. I, travessant-ho tot, una pregunta: qui en té cura i qui ho paga.

Imatge generada amb IA.

Imatge generada amb IA.

Imatge generada amb IA.

BLOC 1: El bosc, límits i beneficis: Quanta riquesa pot donar el bosc que ja tenim?

Gestió i aprofitament de la fusta. Sectors emergents: bioconstrucció, biomassa, silvicultura. L’ocupació que genera. I, com a nou recurs, els crèdits climàtics

El punt de partida d’aquesta taula és una paradoxa: Catalunya és un país eminentment forestal -el bosc ocupa el 64,6 % del territori (2.075.216 ha, de les quals 1.326.638 ha arbrades, segóns el Mapa de Cobertes del Sòl de 2023)- i, en canvi, importa prop del 80% de la fusta que consumeix. El recurs hi és i creix: els aprofitaments anuals de fusta i llenya representen només el 28% del creixement del bosc, que any rere any acumula més biomassa -i, amb ella, més càrrega de combustible per als incendis-. Aprofitar millor aquesta fusta pròpia (construcció, biomassa tèrmica -el consum de la qual va créixer un 19 % el 2025- i nous instruments com els crèdits climàtics) és alhora una oportunitat econòmica per al territori i una eina de gestió del risc.

Fonts: Observatori Forestal Català (CTFC), Mapa de Cobertes del Sòl 2023; diari ARA, «Catalunya importa el 80 % de la fusta que consumeix» (agost 2026).

Paco Cano, assessor de Gestió Forestal i Innovació del Centre de Ciència i Tecnologia forestal de Catalunya. El recurs, la gestió i els sectors emergents.

Urgell Escribà, directora de la Fundació Integra Pirineus. El doble barret: gestió forestal i inserció laboral, brigades, venda de fusta i biomassa.

Albert Domingo, responsable d’Innovació i Transferència Tecnològica, Generalitat de Catalunya. La reconnexió del bosc i l’agricultura per generar beneficis creuats.

Miquel Ventura, consultor expert en capital natural, innovació sostenible i desenvolupament territorial. El cas dels Cortals. Presentació breu del pilot de valoració del capital natural.

BLOC 2: Pagesia: oportunitat i preu: Quins conreus poden ocupar l’espai que el bosc es menja, i quin és el seu mercat?

Adaptació al canvi climàtic en conreus d’alçada. Conservació de prats i funció antiincendi. Valor afegit i sortida comercial

On el bosc avança, la pregunta és què hi pot créixer que tingui mercat. El Pirineu ja és laboratori d’adaptació. La vinya d’alçada n’és l’exemple més visible -puja buscant altitud i nits fresques a mesura que augmenta la temperatura- però no és l’únic: la poma de muntanya, gairebé extingida als anys 80 quan la producció intensiva del Pla de Lleida va desplaçar la pirinenca, avui es recupera com a activitat complementària a la ramaderia i al turisme, i troba un valor afegit clar: la poma de muntanya catalana és reconeguda com una de les més cruixents d’Europa. A aquesta llista s’hi sumen conreus com les herbes aromàtiques i medicinals, que troben en l’alçada i el clima de muntanya una qualitat diferencial i una via de diversificació per a les explotacions.

Fonts: Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic; Nació Digital, «La recuperació de la poma al Pirineu» (2024); Va de Gust, «La poma de muntanya catalana, la més crocant d’Europa» (2021).

Raül Bobet, enòleg i copropietari de Castell d’Encús. Viticultura d’alçada i adaptació climàtica.

Jordi Pont Tor, propietari de Mas cal Gintó. La recuperació de la poma de muntanya.

Carolina Solé, propietària dels jardins de la Barrota. El conreu dels fruits del bosc.

Enric Vadell, delegat d’Agricultura de l’Alt Pirineu i Aran. El marc públic: ajuts a la diversificació i a la incorporació de joves a l’agricultura de muntanya.

BLOC 3: Ramaderia, un recurs menyspreat imprescindible. Com fem que la ramaderia extensiva sigui rendible i que algú s’hi vulgui dedicar?

Ramaderia extensiva i ramats transhumants. La neteja del territori com a servei que algú hauria de pagar. El biogàs com a element de garantia de l’explotació

La ramaderia extensiva fa una feina que ningú no li paga: manté el territori obert i frena el foc. La Generalitat comença a posar-hi xifres a través del Pla estratègic de ramaderia extensiva 2024-2030: el potencial estimat és de 515 explotacions i unes 20.107 hectàrees de pastura amb funció antiincendi arreu del país, però els ajuts actuals encara són modestos, el 2023, 300.000 € repartits entre 52 ramats. El projecte Ramats de Foc, coordinat per la Fundació Pau Costa, ja ha treballat unes 15.000 hectàrees. A la banda dels ingressos, el biogàs a partir de les dejeccions ramaderes apareix com una via per fer viable l’explotació: converteix un residu de gestió costosa en energia i en un element de garantia econòmica, sobretot en un model col·lectiu. Tot i això, el sector avisa que la seva viabilitat és crítica: «la ramaderia extensiva és a l’UCI».

Fonts: Pla estratègic de ramaderia extensiva de Catalunya 2024-2030 (PEREC) / DACC; CILMA (Diputació de Girona); El Crític, «Pastures per apagar els grans focs»; ramatsdefoc.org (Fundació Pau Costa).

Jordi Navarra, ramader i alcalde de Sant Esteve de la Sarga. La pastura com a prevenció d’incendis i com a producte amb marca.

David Planes, responsable de la Comunitat Energètica de l’Alt Urgell – la Vall del Port Negre. Biogàs: model col·lectiu i obstacles regulatoris

Urgell Isús, vicepresidenta de l’associacio de Dones del Món Rural. Del ramat al consumidor final. Venda directa vs intermediaris.

Víctor Gil, tècnic de l’àrea de Paisatges i Societats Resilients de la Fundació Pau Costa. La silvopastura com a eina clau en un paisatge més resilient.